Martí Coral

Ja fa un temps que evito pel·liculitzar moments de la meva vida, així m’estalvio decepcions. Es tracta del meu dia a dia, no pas un d’un èxit taquiller; així que no té perquè tenir grans cops de teatre, ni ha d’estar farcit d’escenes emocionants en paratges espectaculars, ni ha de tindre tampoc un guió antològic. No trobareu pas una pel·lícula dedicada a un jove que passa les tardes de diumenge mirant futbol mentre barrina el mòbil, en canvi la meva vida està plena d’escenes com aquestes. Tot i així, no vaig poder evitar romantitzar un moment que va succeir divendres passat a primera hora del matí. Havia matinat, cosa estranya en mi en aquests últims deu mesos, i em disposava a anar a Barcelona per fer-me la foto de l’orla de graduació. En principi havia de ser un matí senzill, amb una única tasca, i perquè no, retrobaments amb amics i companys que fa temps que no veia. De fet així ho va ser. No obstant el moment de pel·lícula va vindre abans, tot just després de sortir de casa. Havi...

Habitualment  soc  jo l'encarregat de baixar al  Condis  a buscar productes que, a última hora, ens hem adonat que falten. Aquestes petites compres acostumen a ser bastant aleatòries, per exemple l'altre dia vaig comprar bosses d'escombraries, cafè, formatge ratllat, sabó pel rentaplats, mandarines i desodorant; tota una sèrie de productes que no tenen cap mena de relació racional entre si. Aquesta falta de coherència en la compra em té en peu de guerra a casa.  Soc  maniàtic per aquestes coses, m'agrada que tot el que faig a la meva vida emeti un discurs, i comprant cafè i bosses d'escombraries no estic projectant cap discurs lògic. No sé  que  pensarà la caixera de mi, segur que pensa que tinc una vida molt desordenada, i que barrejar coses aleatòries dins de bosses d'escombraries em produeix plaer sexual, o alguna cosa similar. Si jo fos caixer m'agradaria emetre judicis de valor sobre els clients a través de les seves compres. Perquè una compr...

M'agrada la meva perruquera. Té unes qualitats que passen desapercebudes en el món de la perruqueria, però que per al meu gust  son  prioritàries. No us mentiré, vaig acudir per primer cop al seu establiment a la cerca d'un tallat més econòmic, per sota dels deu euros, concretament n'eren vuit. Un molt bon preu al meu entendre. I resulta que m'hi he quedat, i no pas pel preu, ja que l'ha pujat fins als nou i mig. No és la millor perruquera de Piera, de ben segur. Té dies... Com tothom, vaja. Però m'agrada, m'agrada perquè no em treu conversa buida i va per feina, amb un quart d'hora o menys em té fet. No m'agrada que anar a la perruqueria sigui una tarda d'interrogatoris velats: que si els estudis, que si  novia , que si feina, que si el temps, que si altres clients... Quan anava a la perruqueria on va  me  mare era un suplici. El mateix passava quan anava al barber masculí per excel·lència de Piera, que a les cadires d'espera hi tenia revist...